Molts mitjans de comunicació de l’anomenada “central lechera” han dit, i publicat, que ja era prou sanció la vergonya que Pepe ha passat durant aquests dies post-clàssic.
Ho escric amb majúscules perquè sembli que crido…NO EM SERVEIX!
A Pepe li sua el que diguin sobre ell als mitjans, el què es piuli sobre ell a Twitter o el que declarin els seus companys de professió (i fins i tot ex-companys d’equip).
El futbolista portuguès ha de ser sancionat de manera exemplar per un comitè, que per altra banda tots sabem que es faràn els suecs per no complicar-se la vida.
El que no podem permetre de cap manera és que el món de l’esport s’oblidi d’aquesta jugada com s’ha oblidat de la de Casquero, o de jugadors com Hristo Stoichkov o Marco Matterazi (entre molts altres).
Com un dia va dir Diego Armando Maradona: “la pelota no se mancha!”. El deu argentí s’equivocava! La pilota es taca amb jugades com la de Pepe.
Si no fem un pensament, això que es diu “futbol” acabarà molt malament!
@oriolferran89
De Berna a Londres, del patiment a la confiança, de la decepció a l’eufòria. En cinquanta anys poden canviar moltes coses i els aficionats barcelonistes poden donar fe d’aquest canvi de mentalitat
31 de maig de 1961, Berna (Suïssa) el Futbol Club Barcelona perd 3-2 a la final de la Copa d’Europa contra el Benfica portuguès. 28 de maig de 2011, Wembley (Londres), el Barça guanya la seva quarta Copa d’Europa davant del Manchester United per 3-1.
Cinquanta anys han passat d’una data a l’altre, però no només han passat els anys. En aquests anys cinquanta anys s’ha evolucionat la consciència del culé, la sort de l’equip i els trofeus de les vitrines.
Després de la final de Berna, també coneguda com “la final dels pals”, els culés estaven endinsats en un pou anímic. Aquella tarda de maig el barcelonistes van enviar quatre xuts al pal i van fallar un munt d’ocasions més. Els culés se’n anaven a dormir sense sopar, una pràctica molt habitual quan el seu equip perdia, pensant en què havien de fer per guanyar d’una vegada aquell títol.
Vint-i-cinc anys després de la final de Berna el Barça tornava a tenir la ocasió de proclamar-se campió d’Europa. Aquest cop davant del Steaua de Bucarest a l’estadi Sanchez Pizjuán de Sevilla. El Barcelona arribava a aquella final després d’una gran remuntada davant del Göteborg, cosa que va fer que els culés i el seu entorn estiguessin amb un nivell d’eufòria inadequat per una final europea.
Al final el que ningú es podia imaginar, va succeir. El Barça va perdre aquella final a la tanda de penals, on cap dels quatre llançadors van aconseguir marcar. La relació entre el Barça i la copa d’Europa seguia sent una utopia i els aficionats barcelonistes no s’ho podien creure.
Al cap d’uns anys va arribar la salvació, Johan Cruiff. El tècnic holandès va aportar al club un nou estil de joc i, indirectament, un principi de canvi a l’afició barcelonista. Tot i que la gent seguia patint, confiava molt més en el seu equip. Quatre anys després d’arribar, al maig de 1992, l’equip va aconseguir jugar un altre cop una final de la Copa d’Europa, la última coneguda amb aquest nom.
El partit no pintava gens bé, corria el minut 110 i els barcelonistes seguien empatant a zero davant la Sampdoria italiana. Els culés ja veien la pel•lícula de les altres finals. Però de sobte un holandès amb el “4” a l’esquena va enviar un magnífic xut de falta al fons de la xarxa de Pagliuca (porter de la Sampdoria). Aquell gol ho va canviar tot, els culés sabien que era guanyar una Copa d’Europa i volien tornar-ho a aconseguir amb el pas dels anys.
Des d’aquella nit el Futbol Club Barcelona ha guanyat tres copes d’Europa més, practicant un futbol de somni envejat per a tot el món. Com diu l’himne culé: “S’ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer!” ni tan sols els entrebancs europeus que s’han presentat.
La mentalitat culé ha canviat radicalment en els últims cinquanta anys. L’aficionat culé ha passat del “avui patirem” al “avui guanyarem”, d’estripar els carnets a guardar-los com un tresor…Fins i tot ha canviat la mítica imatge del culé amb el puro, ara que ja no es pot fumar a l’estadi barcelonista.
Valdés: "El penalti es clarísimo, se une a la lista de otros tantos que no nos han pitado" -
Tot i ser un dels meus ídols, no estic d’acord amb les paraules de Victor Valdés. Si ens omplim la boca de valors i de que no parlem dels arbitres, no podem dir que els s’han equivocat en una decisió. Hem de callar i deixar que tot segueixi el seu curs, que ens ha funcionat força bé els últims anys.
Tot i que un no sigui seguidor afèrrim d’un equip, sempre segueix el club de la seva ciutat natal.
Això és el que em passa a mi. Barcelonista de tota la vida, però amb una devoció especial pels nois (i noies) de casa.
Un dels millors moments que recordaré sempre, va ser el dia en que el FC Barcelona va guanyar la seva quarta copa d’Europa (a Wembley) i el CE Sabadell aconseguia l’ascens a 2a divisió A. Això si que és un dia per enmarcar per un sabadellenc culé!
Barcelonisticament parlant, podem estar més que orgullosos d’aquest any 2011 que avui acaba. És cert que no hem repetit la gesta dels 6 titols del 2009, però si que hem igualat la que fins llavors era la millor temporada.
5 titols en un any és una barbaritat, només a l’abast dels més grans.
Per això només li demano a l’any 2012 que seguim amb la salud futbolística del Barça de Sant Josep Guardiola.
Bon any a tothom.
Oriol
NFL Off-Season: We're looking for new baseball bloggers for MLBOffseason.com!!! -
Want to join one of our blogs? Here’s your chance!
Do you like baseball? Do you like blogging? Do you like blogging about baseball? Time to step up to the plate.
We’re looking for new contributors for MLBOffseason.com. If you’re interested, email us at …
(vía nfloffseason)
Només dir que (al FCB) els jugadors que son professionals i que treballen com ningú, es guanyen (tard o d’hora) l’estima de l’afició i sobretot dels entrenadors.
Així és com jugadors sense tanta qualitat han aconseguit ser grans en aquest club. És el cas de jugadors com Silvinho, Adriano, Cocu o molts més han aconseguit fer-se més gran i fen més gran el club.
Cas a part són els meus dos ídols: Henrik Larsson i Javier Masherano.
Abans de la visita de demà de Xesco Espar he trobat adient ensenyar-vos una de les escenes motivadores més efectiva. Com sempre forma part del món del cinema. És una escena de la pel·lícula “un domingo cualquiera” on hi apareixen actors com Cameron Diaz o Al Pacino.
Molt recomanable.
Quan una persona s’imagina un dia feliç a la seva vida, ni tan sols s’apropa al dia d’avui de l’australià Casey Stoner.
En el dia del seu aniversari, el pilot de Moto GP, s’ha proclamat campió del món a la seva categoría i a més ho ha fet corrent a casa. Segur que serà un dia díficil d’oblidar per ell.
Felicitats Casey!
Per fi tenim final del mundial de Nova Zelanda. França i els amfitrions disputaran el diumenge que ve la gran final.
Els All Blacks son els favorits, però no volen confiar-se.
Sort a les dues seleccions!